Mite d'Antigona

La primera part de l’obra teatral comença amb un pròleg on s’explica la dura situació que pateix la ciutat de Tebes (a l’antiga Grècia). L’obra comença in media res de la guerra que pateix Tebes. Abans de començar a narrar l’argument de la peça teatral cal conèixer la història del llinatge dels Labdàcides i la maledicció caiguda sobre aquesta família reial: Laios, rei de Tebes i fill de Labdac, del llinatge de Cadmos, es va casar amb Iocasta, germana de Creont. El matrimoni era estèril i la impossibilitat de poder tenir fills va fer meditar a Laios que desitjava vivament tenir descendència. Apol·lo li va prohibir de satisfer aquest anhel perquè el fill que tingués el mataria i causaria una gran ruïna a Tebes. Però Laios, ignorant les prediccions de l’oracle, va engendrar Èdip.
Temorenc de la desgràcia que anticipava Apol·lo, el rei va ordenar l’abandonament del nadó en boscos i a la fosca, però Èdip es va salvar gràcies a un pastor que el portà davant dels reis de Corint. 

Quan fou gran, va vèncer a l’Esfinx, una devoradora d’homes, tornà al seu lloc d’origen, Tebes, i pel camí va trobar el seu pare, desconegut per ell, i el va matar. Arribat a palau, Èdip va ser casat amb la reina vídua, Iocasta, i la seva pròpia mare per consell de Creont. Van tenir quatre fills: Antígona, Ismene, Etèocles i Polinices. Quan Èdip coneix el seu doble crim, es buida els ulls i, solitari i cansat de suportar els mals tractes d’Etèocles i de Polinices, maleeix els seus dos fills barons: d’ell heretaran tan sols la discòrdia i la guerra. Mort el pare i Iocasta, els dos
germans s’havien de disputar el poder un any cadascú. Però, Polinices és desposseït pel seu germà i fuig cap a Argos. Allí planteja la seva venjança; portarà un exèrcit d’homes per contraatacar a la ciutat de Tebes i el seu rei. I és en aquest punt on ens trobem, on comença la tragèdia teatral que ens mostra Espriu.

SALVADOR ESPRIU

Salvador Espriu i Castelló nascut a Santa Coloma de Farners el 10 de juliol de 1913 i mort a Barcelona el 22 de febrer de 1985. Fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors de la prosa catalana de les fórmules noucentistes.

A causa de la feina del seu pare, la família, originària d'Arenys de Mar, va haver de traslladar-se a Santa Coloma de Farners. En aquest poble de la comarca de la Selva és on van néixer els tres fills grans de la parella: Francesc, Salvador i Josep. Més tard, també per motius laborals, la família es va tornar a traslladar, aquesta vegada a Barcelona, on van néixer les dues germanes petites de Salvador, Maria Isabel i Maria Lluïsa. Gràcies a la bona situació econòmica per la feina del seu pare es podien permetre un servei domèstic format per una cuinera, tres minyones i un xofer, i mantenir la casa d'estiueig al carrer de la Perera d'Arenys de Mar, poble on residien tots els seus familiars.

Els moments més feliços els passava a la casa pairal, on tenia molts amics i es passava el dia rondant per la vila. Els llocs que més freqüentava eren en primer lloc la casa de les germanes Draper, amigues de la família, que sempre obsequiaven els nens amb caramels i xocolata. Un altre lloc que visitava era la casa de la seva tia Maria Castelló, que tenia en una paret de casa seva sis gravats sobre la història bíblica d'Esther, dels quals tragué la idea d'escriure més endavant Primera història d'Esther. 

A principis de la dècada del 1920 la casa dels Espriu va sofrir una profunda sotragada: els cinc germans van agafar alhora el xarampió i Maria Isabel en morí després d'una terrible complicació neurològica. També Salvador en patí una greu complicació pulmonar - un empiema-, amb una recuperació molt lenta i una intervenció quirúrgica per la qual va haver de passar molt de temps al llit. 

Dos anys després de la mort de Maria Isabel, el 1926 el seu germà gran, Francesc, va morir en caure al port d'Arenys, que estava en obres. Aquestes morts i la seva malaltia li van canviar la vida. De nen juganer i trapella que era va passar a ser un nen delicat, sempre amb el perill de recaure, obligat a passar llargues temporades al llit. A causa d'aquestes etapes de convalescència, va convertir-se en un amant de tot tipus de literatura, però sobretot se sentia atret per llibres de religió i d'història antiga.

                

La producció literària d'Espriu és extensa, però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista) , Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l'actriu Núria Espert.

Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les Cançons de la roda del temps i el poema He mirat aquesta terra, magnífica contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d'Arenys de Mar. Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.

Cyrano de Bergerac

Cyrano mostra la seva naturalesa impulsiva ja de bon començament: l'amor "a la bravata", quan en l'excèntric teatre de l'Hôtel de Bourgogne interromp la representació perquè surt un actor que li resulta antipàtic; el "preciosisme" literari, que li inspira una balada en el precís instant en què desafia un gentilhome; i el sentimentalisme, que omple completament el seu amor envers Roxana, la seva cosina.

Però aquesta està enamorada del jove cadet Christian de Neuvillette, atractiu però sense enginy. Com que ella tem pel seu benestar, demana al seu cosí Cyrano que el posi sota la seva protecció, ignorant la passió que li inspira. Aquest accepta, i Christian li demana consell per a conquistar Roxana. D'aquesta manera Cyrano entra en un joc escabrós que alhora l'embriaga i l'angoixa: escriu les cartes amoroses del seu rival, li suggereix les paraules que haurà de repetir a l'estimada, i fins i tot arriba a declarar-se a Roxana, aprofitant-se de la foscor.

El comte de Guiche també estima Roxana, però amb l'ajuda de Cyrano, finalment, ella i Christian aconsegueixen casar-se, i el comte trama una venjança de fer marxar els cadets, entre els quals hi ha Cyrano i Christian. La llunyania fa que el seu amor s'hagi de mantenir per la via epistolar, de manera que és la ploma de Cyrano la que escriu cartes de fervorosa passió cap a Roxana, que la impressionen profundament. Llavors Christian s'adona que ella en realitat no estava enamorada d'ell, sinó, sense saber-ho, de Cyrano, i tots dos decideixen confessar-li la veritat a Roxana. Però Christian mor, i Cyrano prefereix mantenir el secret.

Roxana es retira a un convent, i durant quinze anys el seu cosí la visita cada dissabte, vivint amb ella la dolçor del record. Però un dia, ferit de mort, Cyrano decideix reunir les seves últimes forces per fer-li l'última visita, i, enmig d'un deliri, li revela tot el seu drama i la seva pena, deixant Roxana amb l'angoixa d'un amor dues vegades perdut.