Edmond Rostand

Nascut a Marsella el 1868 i mort a París el 1918. Autor dramàtic francès, recordat especialment com autor de Cyrano de Bergerac. El desembre de 1897 es va representar, Cyrano de Bergerac, inspirada en el precursor de la ciència-ficció, al que va convertir en un espadatxí generós, dotat d'un monstruós nas, que fou un triomf d'una repercussió rarament igualada en els anals del teatre. Aquest drama en vers, ambientat a França del segle XVII, presenta al poeta i espadatxí que dóna títol a la obra secretament enamorat de la seva bella cosina Roxana. Cyrano no s'atreveix a declarar-li la seva passió per temor a ser rebutjat a causa de la seva lletjor, i es conforma, en canvi, amb amagar-se sota el balcó de Roxana i dictar des d'allà a Christian de Neuvillette les frases d'amor que ell no encerta quan es dirigeix a ella.

Coronat per la fama als vint anys i membre de l'Acadèmia als trenta-tres , va viure alternativament a Cambo, al País Basc i a París , envoltat per l'admiració i assistit per la seva esposa entusiasta i incitadora , Rosemonde Gérard , en tant creixien les llegendes sobre la seva presumpció i el fast de la seva vida . Posseïa , en realitat, un caràcter reservat , tendint a la tristesa i a la timidesa , extremadament nerviós , intolerant amb les petites dificultats i fàcilment dominat per l'ambient.

Malalt de pulmonia, Rostand es va retirar finalment al País Basc-francès. Només en 1910 el públic parisenc va poder assistir a la representació de la seva nova obra, Chantecler, que va desconcertar a l'auditori i als crítics per les seves audàcies formals. La última nit de Don Joan, per molts la seva millor peça, i els poemes que li va inspirar la primera Guerra Mundial, van ser publicats més tard al 1921.

Narcís Oller

Narcís Oller i Moragas, nascut a Valls el 10 d'agost de 1846  i mort a Barcelona el 26 de juliol de 1930. Va ser un advocat i escriptor que va cultivar el realisme i el naturalisme, per a acabar adaptant-se al modernisme de l'època.

Quan Oller va escriure La bogeria, el naturalisme era ja un moviment en liquidació arreu d'Europa, i el Modernisme era un nou corrent que s'obria pas amb força i anava imposant unes noves formulacions literàries. En aquest context, el novel·lista, que acabava de perdre els seus amics i consellers literaris, es trobà desconcertat. Sabem per les seves Memòries que el preocupaven aleshores una sèrie de problemes tècnics (estructura, proporcions de l'obra, insuficiència del seu lèxic en relació al ric vocabulari aportat pels nous autors, com ara Víctor Català, Casella o Ruyra) i que es mostrava molt crític amb les obres anteriors, especialment amb Vilaniu i La febre d'or.

No és, doncs d'estranyar que trigués quatre o cinc anys per escriure la seva pròxima novel·la: Pilar Prim (1906). Oller trencà en aquesta obra amb la preceptiva naturalista i féu un gran esforç per tal d'acostar-se als nous gustos estètics. Temàticament, suposa un canvi en relació a les obres anteriors. Abandonà la vida d'una burgesia i d'una societat en formació i se centrà en la nova burgesia barcelonina, molt més consolidada i segura d'ella mateixa. El conflicte de l'obra és típicament burgès: la injustícia de la clàusula testamentaria del marit que priva de l'usdefruit dels béns a la vídua si es torna a casar.

Des d'un punt de vista tècnic, retorna a la tercera persona narrativa (que ja no havia utilitzat a La bogeria) i dóna, sobretot a la primera part de l'obra, un gran relleu a la descripció. Aquests aspectes enllacen directament amb la seva formació realista-naturalista, però, malgrat això, la novel·la ha superat ja aquesta tendència i va per uns altres camins.

Pilar Prim narra la història d'una vídua encara jove que, enfrontada amb l'ambient que l'envolta (la filla, els parents, les amistats, les conveniències socials i els prejudicis morals de l'època), tracta d'estimar segons els seus íntims desigs. És una novel·la psicològica, on apareixen molts elements de filiació modernista: l'ús de símbols -entre ells el mateix nom de la protagonista-, la correlació entre el paisatge i l'estat d'ànim dels personatges, els monòlegs interiors indirectes, referències a Richard Wagner i Friedrich Nietzsche...

Es tracta, sens dubte, d'una de les millors obres de Narcís Oller i en ella resulta molt agradable l'intent del novel·lista de connectar amb les noves tendències de la novel·la europea i amb la nova sensibilitat estètica modernista.

La filla del mar, Àngel Guimerà

Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 6 de maig de 1845 – Barcelona, 18 de juliol de 1924) fou dramaturg, polític i poeta en llengua catalana. La seva extensa obra, notable per unir a una aparença romàntica els elements principals del realisme, el va convertir en un dels màxims exponents de la Renaixença o "ressorgiment" de les lletres catalanes a finals del segle XIX.

Fill de pare català i mare canària, va passar els primers anys de la seva vida a Tenerife. Amb set anys va anar a viure a Catalunya, on s'adaptà ràpidament. Va ser una de les figures més destacades de la Renaixença, tant política com literària. Tot i que va iniciar la seva carrera amb la poesia, la major part de la seva obra literària va estar dedicada al teatre. Ben aviat aconseguí reconeixement internacional, (Mar i cel va ser un èxit immediat, traduït a vuit idiomes). La seva època més brillant fou en l'última dècada del s.XIX, on s'apropa més a la realitat de la societat catalana d'aquella època, que girava el rumb cap a un entorn més urbà i industrial, destacant en el seu currículum Maria Rosa (1894), Terra baixa (1896), o La filla del mar (1900). Al final de la seva vida diversificà més la seva producció, des del drama burgès als poemes dramàtics musicals amb elements fantàstics o el teatre històric de tendència catalanista.

 

La obra seva que hem llegit és La filla del mar. El dramaturg retrata el món mariner, amb la barreja de minuciós realisme i xardorós romanticisme que el caracteritza. Ángel Guimerà és un dels escritors catalans amb més prestigi de totes les èpoques i la seva obra La filla del mar és clarament del romanticisme i la renaixença catalana, i amb aquesta obra Tacna el període de máxima plenitud de l'autor.

És una obra de base realista però que té molts elements romàntics.

Aquesta obra tracta de l'amor compartit d'un jove adinerat amb dues mosses, els enganys, i l'amor vertader per a una d'elles, comporta un final tràgic de mort per amor i venjança. Aquests tres personatges són els que formen el triangle amorós de la història, típic de l'època. Són personatges que l'autor no descriu directament sinó que ens anem fent una idea de com són segons el que passa a l'obra. Són reals i versemblants, i calquen la idea de la hipocresia del poble.

En aquest tema té una part a veure en l'amor incomprès que sentia Àngel Guimerà cap a una dona. El mestissatge de l'Àgata també té importància, tant a l'obra com a la vida d'Àngel Guimerà, ja que ell era fill de pare català i mare canària i l'Àgata se suposa que era mora. Tant l'Àgata com Àngel Guimerà van ser batejats d'adults.

Pere Màrtir, el desig de totes les dones del poble per ser atractiu i ric amb una forma peculiar de tractar a les dones, primer se'n aprofita d'elles i després les deixa amb el cor trencat; comença a festejar amb la Mariona, la neboda d'en Cinquenes i la que rebrà la seva herència quan ell mori, però ell l'amenaça amb desheretar-la si es relaciona amb en Pere Màrtir. Així, Mariona crea un pla perquè ni en ni la gent del poble no sàpiga que ella i en Pere Màrtir festegen: vol que el Pere Màrtir surti amb l'Àgata, una noia molt impulsiva, sense família i que creu que ningú l'estima, trobada al mar després d’un naufragi on va perdre els seus pares i acollida per la família de la Mariona, se suposa que és mora, ja que de la barca on va arribar, es va trobar una figura amb el cap d'un moro, per això també la tracten d’heretge. Pel mig de tot en tot moment hi ha la gent del poble que sempre opinen de tot (Rufet, Filomena, Mollera, Lluïseta Gregori i Catarina). Però al cap del temps Pere Màrtir s'enamora de l'Àgata i la nit que vol deixar la Mariona i casar-se amb l’Àgata, l'Àgata descobreix que en Pere es veia amb la Mariona, i se sent enganyada. Finalment, l'Àgata es vol suïcidar tirant-se al mar, d'on va venir, però Pere ho impedeix prometent-li amor únic per ella. Però la Mariona, en un atac de gelosia abraça el Pere Màrtir, l'Àgata ho veu i creient que l'havia enganyat de nou, impulsivament el mata clavant-li la fitora, i al veure que havia comès un error es llença al mar per morir.

El tema és molt interessant i en part també molt actual, perquè va d'amors i desamors i també de la tafaneria d'algunes persones i la hipocresia dels pobles

Sobre el vocabulari, és molt fàcil d'entendre, llevat d'algun barbarisme que costa d'identificar i algunes paraules i expressions del lèxic marí.

Però la part que més m'ha agradat i que n'haig de fer referència és la metàfora que fa l'Àgata dels seus pares amb el mar (mare) i el sol (pare).

AIGÜES ENCANTADES, Joan Puig i Ferreter

Joan Puig i Ferreter nascut a la Selva del Camp, Baix Camp, 1882 i mort a  París, França, 1956. Va ser dramaturg, escriptor i polític català. Tot i ser un important dramaturg del modernisme i després un gran renovador de les tècniques narratives tot sovint ha estat oblidat pel públic i pels estudiosos de la literatura catalana. Últimament la seva obra ressorgeix (en adaptacions teatrals com La dama enamorada, que va acollir la Sala Petita del Teatre Nacional la temporada 2001-2002. Amb motiu del 50è aniversari de la mort de l'autor, el 2006 es van fer diversos actes arreu del territori, com una exposició itinerant i la posada en escena de la seva obra més aclamada, Aigües encantades.

Aigües encantades és una obra de teatre escrita de l'any 1907 que s'inscriu en el context dels drames d'idees i passions del modernisme.

L'autor intenta difondre les seves idees i la seva forma de pensar, reflectint la lluita de la llibertat d'una persona davant la massa. Els personatges principals lluiten contra la ignorància de la gent. Intenta retratar la societat de l'època i les actituds que s'haurien de canviar. Es manifesta una lluita entre els ideals moderns i la tradició.

"Sou tots aigües mortes, aigües encantades per tota l'eternitat" Aquesta cita del llibre es refereix que els habitants del poble no volen progressar i es queden, per sempre, estancats a la tradició. "L'àguila deixa el galliner, per sempre…", es refereix a que ja ha trencat els únics lligams que la unien, i ella marxarà d'aquell lloc per sempre.

L'obra es situa en un poble de la muntanya tarragonina, a principis de segle XX, en aquest poble no plujava desde feia molt de temps i cada poc es feien processons a la verge, en una d'aquestes processons una noia anomenada Cecilia estava a casa seva, i Vergés que era el professor del poble es va apropar a veure-la, en Vergés no creia masa en la religió i això de fer processons a la verge per que així ploguès li semblava una perdua de temps, tots dos van parlar una estona del tema fins que va arribar Juliana la mare de Cecilia a casa seva, aquesta va demanar explicacions a la seva filla de perquè no havia anat a la processó de la verge, ja que anar a les processions era obligatori, poc desprès va arribar Amat el pare de Cecilia molt emprenyat per la mateixa raó, l'Amat va arribar molt més lluny en la discusió, fins i tot volía fer fora de casa a la seva filla Cecilia, Vergés impotent e indignat es va marxar de la casa d'Amat, Vergés no estava gens d'acord amb les idees del pare de Cecilia, de sobte va entrar Joan per la porta i molt sorprés va anunciar l'arribada d'un foraster al poble, aquest fet no hagués estat tant important si no fos perquè el foraster tenía la solució de la sequera al poble. Amat va pensar que un fet tan important com aquest es tenía que comunicar de seguida al mossen del poble, així que van marxar tots els homes junts en busca del mossen per comunicar-li la nova noticia. Després d'una estona el mossen va maldir al foraster ja que s'havía informat de que aquest venía al poble a canviar la seva forma de pensar i el seu catolicisme, però que de totes formes el rebría en el seu despatx per parlar del tema. Amat ja molt furiós es va asabentar de que s'havia vist al foraster donant un petó a la seva filla, això el va envoltar en cólera. Romanill era a casa seva quand van arribar Mansó, Bartolomeu i Vicenç, aquests van començar a parlar sobre el tema del foraster, la política i la manera de viure de cadascun, en mig de la conversa van arribar Amat i Joan per comunicar-los el problema que hi teníen amb el foraster. Desprès de parlar entre tots van decidir fer una reunió a la posada de Romanill i així es va fer, allí es va reunir tot el poble per parlar amb el Foraster, aquest va explicar tot el que pensava sobre la seva sequera, però quand va dir que els gorgs sagrats no eren més que un mite i que la solució estava en profanar-los tot el poble es va posar en contra seva i els unics que el van defensar van ser Verges i Romanilla, milogrosament es va posar a ploure cosa que va augmentar la fidelitat del poble així que van perseguir al foraster i apedrejar-lo fins que ho van ferir. Mentres tant estaven a casa barallant-se Amat amb la seva dona sobre la conducta de la seva filla, però va arribar Joan per dir a Amat que aquest Foraster estava sufrint una pedregada i que calía ajudar-li perquè el Foraster tenía rao i que la pluja en veritat no era sagrada. Desprès de que s'acabara tot va arribar a casa Cecilia, el seu pare va tornar a discutir amb ella però en aquest cas la seva mare la va perdonar mentres que el seu pare volía tancarla a casa amb clau i així no sortís de casa, el mossen va tancar la discusió dient que calía anar a l'esglesia amb tot el poble i es van quedar sols a casa la Cecilia i el Vergés, en aquest moment Vergés va declarar el seu amor a Cecilia però el cor de Cecilia ja estava ocupat per el foraster així que Cecilia va fugir del seu llar per anar amb el foraster altra vegada a la ciutat.

EL MODERNISME

El Modernisme va ser un moviment cultural produït a Occident a la fi del segle XIX i acaba al començament del segle XX (amb la mort del gran poeta Joan Maragall). Pretén modernitzar la societat a través de l'art. El modernisme es coneix en altres països com a Art Nouveau (a França i a Bèlgica), Modern Style (a Anglaterra)...
Hi ha dues tendències: els Regeneracionistes o vitalites ( com Maragall, Pompeu Fabra,Joan Puig i Ferreter... ) són els que s'oposaven al conservadorisme de la burgesia, van intentar, a partir de l'art, regenerar les masses incultes. Volien canviar la societat a través de l'art.que són els que creuen que la societat s'ha de regenerar i els Esteticistes o partidaris de l'art per l'art ( com Santiago Rusiñol, Victor Català... ) donaven l'esquena a la societat, l'art era el seu refugi i la seva religió, no pretenen modificar els hàbits.

Les revistes tenen un paper molt important en el modernisme per posar ordre als diversos corrents estètics i filosòfics del moviment, la principal va ser l'Avenç, però també n'hi va haver d'altres com Joventut, Catalònia i Pèl&Ploma.    

Pompeu Fabra va fer la campanya de normalització lingüística en la revista Avenç, va escriure unes regles bàsiques (en castellà) perquè la gent aprengués a escriure en català.

El modernisme estava basat en la lluita del jove modernista  que vol modernitzar la societat a través de l'art.                                                                      

Objectius d'aquest bloc

Hem creat aquest bloc per complementar els continguts de la matèria de literatura catalana que cursem a 1r de Batxillerat. Contindrà informació sobre autors i obres literàries de treball de les sis lectures obligatòries que formen part d'aquesta matèria aquest curs 2014-2015. Les nostres lectures són:
-Aigües encantades, de Joan Puig i Ferreter.
-Pilar Prim, de Narcís Oller.
-Antígona, de Salvador Espriu.
-Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda.
-Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders.
-Tempestat en flama, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel.