Bartomeu Rosselló-Pòrcel

De família modesta, va estudiar el batxillerat a l'Institut de Palma, on fou deixeble de Gabriel Alomar i Villalonga. Va publicar nombrosos articles de caràcter cultural a la seva joventut.

Estudià Filosofia i Lletres a Barcelona. Fou deixeble de Carles Riba i de Joan Coromines i condeixeble deSalvador Espriu, a qui va dedicar Imitació del foc i amb qui va mantenir una estreta relació. Vivia a la Residència dels Estudiants de Catalunya, on organitzà la biblioteca i dirigí les edicions de poesia. El 1930 publicava l'Antología de poetas mallorquines. Va mantenir una breu però intensa relació amb el poeta Joan Llacuna.

Es traslladà a Madrid per enllestir el Doctorat, i exercí a l'Escola Plurilingüe. A Madrid aprengué l'ofici de tipògraf i entrà en relació amb el grup de la revista Cruz y Raya, amb el qual féu plans per publicar-hi una secció sobre lletres catalanes. Però el va sorprendre la Guerra Civil, quan feia oposicions a càtedra d'Institut, i retornà a Barcelona. S'allistà a l'exèrcit republicà, però la seva delicada salut el va mantenir allunyat dels combats.

Malalt de tuberculosi, va ingressar al sanatori del Brull, a Osona, on va morir el 1938, quan només tenia 24 anys. Aquesta mort prematura el convertí en símbol d'una generació perduda, que s'ha designat també com a generació del 36, i en els primers anys de la postguerra el seu nom va ser venerat i la seva obra gairebé mitificada.

L'obra de Rosselló-Pòrcel és breu, però densa. Nou poemes (1933) i Quadern de sonets (1934) són les primeres provatures poètiques i s'hi poden veure les influències de l'Escola Mallorquina i de Gabriel Alomar.

El tercer volum, ja pòstum, significa la culminació de la seva poètica i li valgué la justa fama i la consideració d'haver trencat amb el malefici paisatgístic i tradicionalista de l'Escola Mallorquina. De fet, Imitació del foc (1938) el converteix en el primer poeta mallorquí que pertany de ple al segle XX. Superada la influència de l'Escola Mallorquina, la poètica d'aquest darrer llibre beu tant de la influència de la generació del 27, com de les avantguardes i concretament del surrealisme; també s'hi troben ressons del seu interès per la literatura castellana del barroc a costat d'un neopopularisme semblant al de García Lorca o Rafael Alberti.

El mes de juny de 2012 es publica una antologia de les seves tres obres anteriors on s'apleguen els moviments literaris que ha reflectit en els seus poemes. Aquesta antologia, titulada Tempestat de flama, és una clara representació dels poemes de l'autor en els seus anys de vida fins a l'any 1938 en què va morir de tuberculosi.

El simbolisme del foc i la relació amb Heràclit

És notòria la presència del símbol del foc i d'altres termes que s'hi relacionen en la poesia de Rosselló-Pòrcel, i especialment en el tercer llibre: mots com foc, flama, incendi, cendra, brasa, cremar i fogueres. L'ús d'aquest símbol no és purament ornamental, sinó que revela un sentit més profund. El foc per a Rosselló és la purificació, la lluita de contraris, llum, vida, ascensió, moviment i canvi perpetu, immaterialitat, misteri.  

Aquesta visió del foc el connecta directament amb un filòsof presocràtic, Heràclit, el qual trobava en el foc una unitat superadora de tots els processos de canvi que mostra la realitat. Un principi que altres filòsofs presocràtics com Tales trobaven en l'aigua, o bé Anaxímenes en l'aire. Per a Heràclit, la realitat és un constant fluir, com el riu que passa sense aturar-se mai. Tanmateix, en aquest constant esdevenir, Heràclit cerca un component essencial, una substància última que és present en totes les coses, que ell identifica com el foc. En la seva filosofia, l'esdevenir del món és vist com a resultat d'una contínua lluita de contraris, una constant tensió entre elements oposats, que és l'essència de la unitat. El foc li serveix a Heràclit per expressar una visió del món com a lluita de contraris, una lluita que és present en l'U, la unitat. Així mateix, la poesia de Rosselló-Pòrcel, revela no només una visió dinàmica del món, sinó que també es refereix a la lluita d'elements oposats. De manera que la coincidència amb Heràclit no és només en el símbol sinó també en el sentit.                                                                                                                       

Simbolisme del vent i la llum

El vent és un altre símbol que apareix amb gran freqüència a Imitació del foc, i esdevé un element vivificador de la realitat i l'existència, mentre que l'absència de vent es relaciona amb la mort. El vent, amb la seva força, atia aquest foc simbòlic que constitueix el cosmos i intensifica la llum que desprèn. La llum, d'altra banda, és fruit del foc, i creix amb el vent: és el tercer símbol fonamental d'aquesta visió del món, i és present en els moments de màxima exaltació.

Pere Calders i Rossinyol

Pere Calders i Rossinyol neix a Barcelona el 29 de setembre de 1912 i mor el 21 de juliol de 1994.Va ser un escriptor i dibuixant català, conegut sobretot per la seva faceta de contista, que va rebre entre altres guardons, la Creu de Sant Jordi de 1982 i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1986. A més de contes, Calders també va escriure diverses novel·les i articles periodístics en algunes de les publicacions més importants de Catalunya. Els seus escrits destacaven per ser irònics i de vegades fantasiosos. 

Després de la Guerra Civil Espanyola, on Calders va combatre pel bàndol republicà, es va exiliar a Mèxic i hi va viure vint-i-tres anys de la seva vida. Amb els contes escrits durant els seus primers anys d'exili va confeccionar un recull anomenat Cròniques de la veritat oculta, el seu llibre més conegut, amb el qual va guanyar el Premi Víctor Català de 1954. Calders, però, no va esdevenir realment popular fins a l'any 1978 amb l'estrena d'Antaviana, una obra de teatre de Dagoll Dagom basada en els seus textos. Arran de l'èxit d'Antaviana es van reeditar molts dels seus llibres i es va traduir la seva obra a quinze llengües diferents. L'any 1992 la Universitat Autònoma de Barcelona el va investir Doctor honoris causa.

Les característiques dels seus microrelats hi predomina la seva imaginació i humor irònic. Hi apareix el realisme màgic que té una atracció per l'absurd i la desmitificació. Conté un pessimisme pel que fa la condició humana ja que tots els seus personatges es resignen amb facilitat, potser al principi lluiten una mica però s'acaben conformant.

LA CONFUSIÓ

Aquell matí el despertador no va sonar.

Quan ell es va despertar era tard, i com de costum va mirar l'hora, en veure que era tard i que faria tard a la feina, es va esverar, quan es va aixecar es va entrebancar amb una sabata i es va donar un fort cop a la cara contra el terra.

Després d'estar adolorit durant tot el dia, decideix anar al metge, perquè nota que una banya li està creixent al front.

-Bon dia senyor metge, suposo que ja sap perquè vinc oi? Pel defecte a la cara

-És clar, és clar. T'entenc, t'entenc

-Em podria donar hora?

-Sí. D'aquí dos dies perquè veig que és molt greu i a mi em faria vergonya sortir així al carrer

-Gràcies

Al cap de dos dies va tornar al metge i li van fer l'operació.

En despertar-se de l'anestèsia, va sortir al carrer amb molta alegria perquè notava que s'havia tret un pes de sobre. En veure que la gent se'l mirava molt i que una noia es va espantar en veure'l, ell estranyat es va parar per mirar-se en un aparador.
Va veure que la banya seguia allà, però li faltava l'orella desproporcionada. Indignat, se'n va anar a comprar una orella als xinos.
-Hola, teniu orelles ortopèdiques?
-Lecto a la delecha, 2x1
-Quant costen?
-Pala ti, tles leulos. Se puelen ponel a laval

Mercè Rodoreda i Gurguí

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona, 13 d'abril de 1983) fou una escriptora catalana que va rebre, entre altres guardons, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1980. Es considera l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent, tal com ho testifiquen les referències d'altres autors a la seva obra i la repercussió internacional, amb traduccions a trenta llengües diferents. La seva producció comprèn tots els gèneres literaris; Rodoreda conreà tant la poesia com el teatre o el conte, tot i que destaca especialment en la novel·la. 
Més tard se'n descobrí el vessant més pictòric, que sovint havia quedat en segon terme per la importància que Rodoreda donava a la pròpia escriptura.

Infància (1908-1921)

Mercè Rodoreda i Gurguí nasqué el 10 d'octubre de 1908 en una petita torre amb jardí del carrer de Sant Antoni, al barri de Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona. Fou l'única filla d'Andreu Rodoreda Sallent, comptable d'una armeria, i Montserrat Gurguí Guàrdia. Tots dos eren grans amants de la literatura i el teatre i, de fet, havien assistit a classes de declamació a l'Escola d'Art Dramàtic, que posteriorment esdevindria l'Institut del Teatre, impartides per Adrià Gual. La seva mare també tenia un gran interès per la música.

Rodoreda només cursà l'educació primària durant dos anys, des de 1915 fins a 1917, i en dues escoles diferents: el Col·legi de Lourdes del barri de Sarrià i un altre centre més proper a casa seva, al carrer de Pàdua, a l'alçada del carrer de Vallirana.

L'avi matern, Pere Gurguí, era un admirador de Jacint Verdaguer –de qui havia estat amic— i havia col·laborat com a redactor a les revistes La Renaixensa i L'Arc de Sant Martí.L'any 1910, Pere Gurguí féu aixecar un monument en memòria de Jacint Verdaguer al jardí de casa que duia un gravat amb les dues obres més importants de l'autor, Canigó i L'Atlàntida; aquell espai es convertí en l'espai de festes i reunions de la família. La figura de l'avi la marcà intensament i l'arribà a considerar el seu mestre. Gurguí l'inculcà un profund sentiment catalanista i un amor a la llengua catalana i a les flors que quedaren ben reflectits al llarg de tota l'obra de Mercè Rodoreda.

El 18 de maig de 1913, amb només cinc anys, actuà per primer cop en una obra de teatre amb el paper de la nena Kitty de l'obra El misteriós Jimmy Samson, al Teatre Torrent de les Flors. Anys més tard aquest personatge fou en certa manera recuperat per al conte El bany dins de l'obra Vint-i-dos contes.

Durant la seva infància llegí sobretot els autors catalans clàssics i moderns com Jacint Verdaguer, Ramon Llull, Joan Maragall, Sagarra i Josep Carner, entre altres; segurament, influïda per l'ambient bohemi que es respirava a la casa familiar.

El 30 de maig de 1920 participà en el drama Quince días de reinado al Col·legi Nuestra Señora de Lourdes. En el mateix acte també hi recità el poema en català La negra.

El 1921, a causa de la mort de l'avi matern, Pere Gurguí, el seu oncle Joan s'instal·là a casa de la família i els canvià l'estil de vida tot imposant-hi austeritat i ordre convencional. Mercè Rodoreda el tenia idealitzat ja des de les cartes que n'havia rebut anteriorment i acabà casant-s'hi el 10 d'octubre de 1928, el dia del seu vintè aniversari, a l'església de La Bonanova. Ell tenia catorze anys més que ella i, a causa del grau de consanguinitat, necessitaren una dispensa papal.

Joventut (1921-1939)

Després del casament, el matrimoni viatjà a París en viatge de noces, i després s'instal·là en una casa del carrer de Saragossa. El seu marit havia marxat a Argentina de ben jove i n'havia tornat amb una petita fortuna.

El 23 de juliol de 1929 nasqué el seu únic fill, en Jordi Gurguí i Rodoreda. A partir d'aquest moment, Mercè Rodoreda començà a fer proves literàries per aconseguir alliberar-se de la dependència econòmica i social que li comportava la monòtona vida de casada. Fou així que començà a concebre l'escriptura com un ofici.Cada dia es tancava durant una estona en un colomar blau que hi havia a la casa materna de Manuel Angelon, que possiblement després li serví d'inspiració per escriure La plaça del Diamant. Durant aquell temps, escriu versos, una comèdia teatral (que roman desapareguda) i una novel·la. Entretant, fou proclamada la Segona República.

Mite d'Antigona

La primera part de l’obra teatral comença amb un pròleg on s’explica la dura situació que pateix la ciutat de Tebes (a l’antiga Grècia). L’obra comença in media res de la guerra que pateix Tebes. Abans de començar a narrar l’argument de la peça teatral cal conèixer la història del llinatge dels Labdàcides i la maledicció caiguda sobre aquesta família reial: Laios, rei de Tebes i fill de Labdac, del llinatge de Cadmos, es va casar amb Iocasta, germana de Creont. El matrimoni era estèril i la impossibilitat de poder tenir fills va fer meditar a Laios que desitjava vivament tenir descendència. Apol·lo li va prohibir de satisfer aquest anhel perquè el fill que tingués el mataria i causaria una gran ruïna a Tebes. Però Laios, ignorant les prediccions de l’oracle, va engendrar Èdip.
Temorenc de la desgràcia que anticipava Apol·lo, el rei va ordenar l’abandonament del nadó en boscos i a la fosca, però Èdip es va salvar gràcies a un pastor que el portà davant dels reis de Corint. 

Quan fou gran, va vèncer a l’Esfinx, una devoradora d’homes, tornà al seu lloc d’origen, Tebes, i pel camí va trobar el seu pare, desconegut per ell, i el va matar. Arribat a palau, Èdip va ser casat amb la reina vídua, Iocasta, i la seva pròpia mare per consell de Creont. Van tenir quatre fills: Antígona, Ismene, Etèocles i Polinices. Quan Èdip coneix el seu doble crim, es buida els ulls i, solitari i cansat de suportar els mals tractes d’Etèocles i de Polinices, maleeix els seus dos fills barons: d’ell heretaran tan sols la discòrdia i la guerra. Mort el pare i Iocasta, els dos
germans s’havien de disputar el poder un any cadascú. Però, Polinices és desposseït pel seu germà i fuig cap a Argos. Allí planteja la seva venjança; portarà un exèrcit d’homes per contraatacar a la ciutat de Tebes i el seu rei. I és en aquest punt on ens trobem, on comença la tragèdia teatral que ens mostra Espriu.

SALVADOR ESPRIU

Salvador Espriu i Castelló nascut a Santa Coloma de Farners el 10 de juliol de 1913 i mort a Barcelona el 22 de febrer de 1985. Fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors de la prosa catalana de les fórmules noucentistes.

A causa de la feina del seu pare, la família, originària d'Arenys de Mar, va haver de traslladar-se a Santa Coloma de Farners. En aquest poble de la comarca de la Selva és on van néixer els tres fills grans de la parella: Francesc, Salvador i Josep. Més tard, també per motius laborals, la família es va tornar a traslladar, aquesta vegada a Barcelona, on van néixer les dues germanes petites de Salvador, Maria Isabel i Maria Lluïsa. Gràcies a la bona situació econòmica per la feina del seu pare es podien permetre un servei domèstic format per una cuinera, tres minyones i un xofer, i mantenir la casa d'estiueig al carrer de la Perera d'Arenys de Mar, poble on residien tots els seus familiars.

Els moments més feliços els passava a la casa pairal, on tenia molts amics i es passava el dia rondant per la vila. Els llocs que més freqüentava eren en primer lloc la casa de les germanes Draper, amigues de la família, que sempre obsequiaven els nens amb caramels i xocolata. Un altre lloc que visitava era la casa de la seva tia Maria Castelló, que tenia en una paret de casa seva sis gravats sobre la història bíblica d'Esther, dels quals tragué la idea d'escriure més endavant Primera història d'Esther. 

A principis de la dècada del 1920 la casa dels Espriu va sofrir una profunda sotragada: els cinc germans van agafar alhora el xarampió i Maria Isabel en morí després d'una terrible complicació neurològica. També Salvador en patí una greu complicació pulmonar - un empiema-, amb una recuperació molt lenta i una intervenció quirúrgica per la qual va haver de passar molt de temps al llit. 

Dos anys després de la mort de Maria Isabel, el 1926 el seu germà gran, Francesc, va morir en caure al port d'Arenys, que estava en obres. Aquestes morts i la seva malaltia li van canviar la vida. De nen juganer i trapella que era va passar a ser un nen delicat, sempre amb el perill de recaure, obligat a passar llargues temporades al llit. A causa d'aquestes etapes de convalescència, va convertir-se en un amant de tot tipus de literatura, però sobretot se sentia atret per llibres de religió i d'història antiga.

                

La producció literària d'Espriu és extensa, però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista) , Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l'actriu Núria Espert.

Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les Cançons de la roda del temps i el poema He mirat aquesta terra, magnífica contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d'Arenys de Mar. Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.

Cyrano de Bergerac

Cyrano mostra la seva naturalesa impulsiva ja de bon començament: l'amor "a la bravata", quan en l'excèntric teatre de l'Hôtel de Bourgogne interromp la representació perquè surt un actor que li resulta antipàtic; el "preciosisme" literari, que li inspira una balada en el precís instant en què desafia un gentilhome; i el sentimentalisme, que omple completament el seu amor envers Roxana, la seva cosina.

Però aquesta està enamorada del jove cadet Christian de Neuvillette, atractiu però sense enginy. Com que ella tem pel seu benestar, demana al seu cosí Cyrano que el posi sota la seva protecció, ignorant la passió que li inspira. Aquest accepta, i Christian li demana consell per a conquistar Roxana. D'aquesta manera Cyrano entra en un joc escabrós que alhora l'embriaga i l'angoixa: escriu les cartes amoroses del seu rival, li suggereix les paraules que haurà de repetir a l'estimada, i fins i tot arriba a declarar-se a Roxana, aprofitant-se de la foscor.

El comte de Guiche també estima Roxana, però amb l'ajuda de Cyrano, finalment, ella i Christian aconsegueixen casar-se, i el comte trama una venjança de fer marxar els cadets, entre els quals hi ha Cyrano i Christian. La llunyania fa que el seu amor s'hagi de mantenir per la via epistolar, de manera que és la ploma de Cyrano la que escriu cartes de fervorosa passió cap a Roxana, que la impressionen profundament. Llavors Christian s'adona que ella en realitat no estava enamorada d'ell, sinó, sense saber-ho, de Cyrano, i tots dos decideixen confessar-li la veritat a Roxana. Però Christian mor, i Cyrano prefereix mantenir el secret.

Roxana es retira a un convent, i durant quinze anys el seu cosí la visita cada dissabte, vivint amb ella la dolçor del record. Però un dia, ferit de mort, Cyrano decideix reunir les seves últimes forces per fer-li l'última visita, i, enmig d'un deliri, li revela tot el seu drama i la seva pena, deixant Roxana amb l'angoixa d'un amor dues vegades perdut.

Edmond Rostand

Nascut a Marsella el 1868 i mort a París el 1918. Autor dramàtic francès, recordat especialment com autor de Cyrano de Bergerac. El desembre de 1897 es va representar, Cyrano de Bergerac, inspirada en el precursor de la ciència-ficció, al que va convertir en un espadatxí generós, dotat d'un monstruós nas, que fou un triomf d'una repercussió rarament igualada en els anals del teatre. Aquest drama en vers, ambientat a França del segle XVII, presenta al poeta i espadatxí que dóna títol a la obra secretament enamorat de la seva bella cosina Roxana. Cyrano no s'atreveix a declarar-li la seva passió per temor a ser rebutjat a causa de la seva lletjor, i es conforma, en canvi, amb amagar-se sota el balcó de Roxana i dictar des d'allà a Christian de Neuvillette les frases d'amor que ell no encerta quan es dirigeix a ella.

Coronat per la fama als vint anys i membre de l'Acadèmia als trenta-tres , va viure alternativament a Cambo, al País Basc i a París , envoltat per l'admiració i assistit per la seva esposa entusiasta i incitadora , Rosemonde Gérard , en tant creixien les llegendes sobre la seva presumpció i el fast de la seva vida . Posseïa , en realitat, un caràcter reservat , tendint a la tristesa i a la timidesa , extremadament nerviós , intolerant amb les petites dificultats i fàcilment dominat per l'ambient.

Malalt de pulmonia, Rostand es va retirar finalment al País Basc-francès. Només en 1910 el públic parisenc va poder assistir a la representació de la seva nova obra, Chantecler, que va desconcertar a l'auditori i als crítics per les seves audàcies formals. La última nit de Don Joan, per molts la seva millor peça, i els poemes que li va inspirar la primera Guerra Mundial, van ser publicats més tard al 1921.